Alone in the Dark (2008) XBOX360 i Wii

Alone_in_the_Dark_5_Wii_cover Alone_in_the_Dark_5_Xbox_360_cover

Recordo perfectament veure els tràilers del joc com aquest de l’escalada:

O el de la persecució:

Més endavant les mecàniques amb el foc. Llançament d’objectes amb paràbola. Puzles amb la llum i el foc. En aquests vídeos curts però intensos. Recordo veure’ls una i altra vegada…

O el que més em va agradar. L’inventari a la jaqueta i el “primigeni” crafting.

El joc m’enganxo. No cal dir els gràfics per al temps. Shaders a muntons, gran treball en textures i dissenys. Grans idees. I un motor amb una il·luminació per píxels amb ombres amb un acabat per a l’època superb.

Després van començar a arribar les informacions i imatges de la versió Wii. Per aquell temps, no tenia un PC actualitzat i molt menys una 360 o PS23. Nintendo em guanyo la mà amb Wii i l’anunci de Metroid. I aquesta la consola que tenia del moment. Per això em fixi en el Alone in the Dark de la Wii. I sobretot perquè els FPS en la Wii ja em van enganxar amb Red Steel i Far Cry Vengeance. I els controls de moviment del Wiimote i nunchaku en els jocs de Nintendo em van disparar la imaginació. Tot allò que veia per 360 amb els controls de la Wii, em van vendre la versió. I va ser la que acabi comprant primer i jugant. Ho recordo perfectament, sadollo meu fam del que vaig veure a 360 sense tenir-la.

Però més endavant quan va caure la 360, evidentment va caure la seva versió. Vaig poder rejugar la història i el joc, i gaudir-lo com devia. Tot gaudi més i encara m’enamori més d’aquest títol.

Però el gran problema d’aquesta gran idea, i gran joc la majoria del temps, en ambdues versions són els bugs. Alguns molt greus. Que impossibiliten seguir. O problemes d’ajust per utilitzar una mecànica en un lloc concret. En el cas de la Wii, és encara més desesperant, perquè els controls no acaben de funcionar com deuen. El cas de l’inventari és mortal. Moltes vegades acabes fent servir el botó del wiimote, en comptes del gest xulo d’obrir-te la jaqueta. En aquest cas com en un altre en Wii, una altra oportunitat perduda d’immersió total amb els seus comandaments.

Només imaginar que ara o dins d’un temps, es pugui rescatar la idea. Amb un altre nom, tot i que molaria que fos aquesta IP per posar-la on es mereix per fi. Amb els controls de moviment de les ulleres de VR, de Valve o Occulus. Amb els gràfics d’ara, seria una experiència completa. On joc, atmosfera, foscor, immersió, aventura i cinema es troben o això clarament van intentar els veïns Francesos. Amb molts encerts i ambició. Però amb la manca de rematar en condicions.

La banda sonora estaria en una altra lliga. De debò, crec que ha estat una banda sonora que marc en l’època. Almenys al meu. És èpica, però no amb les típiques composicions o instruments. L’ús del cor i d’instruments originals és magnífic. A més el toc apocalíptic, tant del joc, de la mateixa és essencial per entrar en la història i el joc. Ara mateix mentre escric, estic escoltant-la i és que és la llet. Es quedo en el meu playlist per sempre.

Una altra qüestió a analitzar i treure conclusions, és la història. M’encanta, és original. Et posa al centre com cal. Però crec que el problema que té, és que no s’acaba d’explicar tota la mateixa el millor que hauria. Aquesta desaprofitada com ho veig. A més l’últim tram, és massa frustrant. Doncs tot just tens oportunitat per canviar el destí del personatge, de tu. Aquesta tot massa guiat. Potser aquí és on el joc en el seu tram final perd molt. A la Wii, dir que la història gairebé aquesta desmembrada. En ser una versió feta amb retalls i reaprofitant d’aquí i allà. Es perd gran part de l’homogeneïtat de les germanes grans. Amb tot ni en aquesta la història com dic, funciona al 100%. Promet i dispara la teva imaginació, però no acaba de rematar com necessita. Una pena de veritat.

Recordo, el final com un camí buit. Un camí cap a un escorxador. Sense marge o jugabilitat. Un joc gran, que estan durant tot la major part de l’jugant molt. Fent de tot i molt guai. I el final el recordo com un xof. El colofó ​​final d’un bon joc o història.

Amb el pas del temps, encara que en el seu moment, vaig posar en l’esborrany que em semblava un juegaco. I ho és, i ho segueixo pensant. Però que no entenia les critiques. Ximple de mi. Cec estava, com tantes vegades. I la resposta estic donant ara. Un error que és comú, però que és una pena quan ocorre amb grans jocs com aquest, que en el 90% de l’experiència aquestes gaudint del, sorprenent-. Que al final tinguis la sensació de xof, els mata. I a aquest per desgràcia també li pas.

Com dic espero que Alone in the Dark, reneixi de les seves cendres, s’ho mereix. Aquest equip, EDEN, i la seva criatura es mereixen una segona oportunitat de veritat. No a qualsevol preu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.